dilluns, 23 de juliol del 2012

RELACIÓ DE PLATS OFERTATS PELS RESTAURANTS DE LA VALL DE LORD


RELACIÓ DE PLATS OFERTATS PELS RESTAURANTS DE LA VALL DE LORD




El Jardí:



Amanida dels Bons Homes



Pollastre amb porriola



Restaurant Vilasaló:



Aperitiu càtar de benvinguda



Hotel rural Cal Joan del Batlle:



Amanida dels Bons Homes



Terrina de cèrvol



Hotel Casa Joan:



Costella de porc  amb salsa de mostassa nostrada



Hotel Les Fonts del Cardener:



Amanida de fruits secs amb codonyat , poma i vinagreta de mostassa



Cabrit rostit al forn amb herbes  aromàtiques



Pastís d’ametlles amb mató i mel



Refugi de Coll de Port:



Menú càtar amb receptes del llibre de Sent Sovi (receptari  medieval)



Restaurant Cal Tecu:



Flaó d’albergínies



• Salmó amb Ginestada



• Menjar blanc



Restaurant la Catalana:



Costellam de porc fet a l’ast



Restaurant Bon dia:



Conill a la vinagreta



Hotel l’Avet:



Pollastre de pagès rostit amb bolets



Camping Morunys:



• Porrada



• Costella de porc amb salsa de mostassa nostrada

dissabte, 14 de juliol del 2012







II Festa Occitano-catara de la Vall de Lord

27, 28 i 29 Juliol 2012
XVII Jornades Refugis Càtars del Pirineu



Divendres

Cinema a la fresca a St Serni, Guixers.

23h Documental "Els papers secrets de l`inquisició, extirpar els heretges".


Dissabte

9h Caminada guiada a la Coma, La Coma La Coma Vella-La Puda-Cami bons homes-La Coma . Sortida i tornada: Centre social la Coma

12h Visites guiades Sant Llorenç
Sortida Oficina turisme de la vall de Lord

17h Conferencia historiador Jordi Bibià La figura de la dona en el món occitano-catar, claustre St Llorenç.

18h Recital de Poesia Occitània, amor Cortès claustre St Llorenç.

19h Passacarrers i recepció Occitano-catars a la plaça major

19,30h Taller danses medievals occitanes, plaça major amb el grup Bruel

21h Concert de Bruel musica folklòrica occitana, plaça major

24h Concert de Stille Volk, festa des-de Tolosa de Llenguadoc, Occitània, plaça major


Diumenge


9-20h II Fira Occitano-catara a tot St Llorenç.
Atraccions per grans i petits, música en directe i sorpreses ambulants
Primera exhibició de formatges del Pirineu i convidats especials “formatges occitans”

11h visites guiades Sant Llorenç, Sortida oficina turisme de la vall

11h Conferència formatges, als claustres

12h Missa a L'Església de St Llorenç amb cants gregorians

13h Cercavila I recepció als Occitano-catars, plaça Canal.

14h Dinar popular amb cassoleta occitana preu popular, plaça Canal.

18h concert amb Krregades romanços, als Claustres de St Llorenç

-----------------------------------------------------------------------------








Tots els actes són gratuïts excepte el dinar cassoleta occitana a preu molt popular.

Restaurants de la vall oferiran menús de cuina càtara i medieval






-----------------------------------------------------------------------------



Més informació:



www.valldelordoccitanocatara.blogspot.com

Oficina turisme Solsonès 973 48 23 20

Oficina turisme Vall de lord 973 49 21 81












Homenatge

A la vall de Lord a Sant Llorenç de Morunys a la gent se li diu Piteus. Està documentat que a l`edat mitjana va arribar un grup de gent que procedent de la zona de Poitiers,al nord d`Occitània, és van establir al poble, aquesta gent fugia d`aquella zona en un moment en que l`inquisició era molt dura just després de que la croada francesa contra els catars i posterior annexió de tota Occitània al regne de frança hagués acabat amb èxit pels interessos catòlics i francesos al segle XIII. Aquella gent fugia!!! Tenim documentat que a la majoria de pobles del voltant casos de catarisme i gent cremada a la foguera per les seves creences, és just pensar que aquella gent que va venir a St Llorenç va venir a buscar refugi en un terra nova i menys hostil que la que deixaven, el més segur és que van venir fent servir el camí que feien servir tants d'altres per fugir en aquell moment, el camí dels bons homes fins St Llorenç. Ës ben normal que no volguessin explicitar la seva religió i per tant se amaguessin. El que si sabem del cert és que van portar la tradició de fer draps Piteus, unes mantes que anaven molt bé perquè duraven molt, abrigaven i eren impermeables. Una de les tradicions artesanes més càtares que hi havia era precisament el teixir...
Avui volem homenatjar aquella gent que provenint d`Occitània va
venir a refugiar-se en una terra més acollidora per les seves creences i que ens ha deixat tot un llegat des-de el nostre nom fins a la riquesa de les seves artesanies per fer draps piteus en els segles següents i que han deixat la seva empremta en la fisonomia actual de l'arquitectura del poble
Stille Volk
Us deixem un enllaç del grup de música del concert de dissabte a les 12h. de la nit a la plaça major.


http://www.youtube.com/watch?v=QJubUXcqCF4&feature=related

diumenge, 1 de juliol del 2012

Taller de cultura occitana: El catarisme als antics regnes medievals d’Ibèria.

CAOC - Cercle d’Agermanament Occitano-Català

El catarisme i el Sant Graal, entre mites i llegendes
per Jordi Bibià Balada. Març de 2010

Indiana Jones ys la última cruzada

[fragment del guió]

El dolent: —Venga a ver esto...

quizá le interese
Indiana: —Bien... es arenisca... un
símbolo cristiano, el texto está en
latín clásico. Mediados del siglo XII,
diría yo.
El dolent: —Esa es nuestra opinión
Indiana: — ¿De dónde procede?
El dolent: —Mis ingenieros la
encontaron al excavar en busca de

cobre ¿Puede traducir la inscripción?

Indiana: —“Is aquam vivite...”:

“...aquél que que beba el agua que yo

le daré, dice el Señor, llevará dentro

de él un manantial de vida eterna.

Deja que me lleven hasta tu Montaña

Santa y el lugar en donde moras a

través del desierto y de la montaña

hasta el cañón de la Media Luna y al

templo donde la copa que contiene la

sangre de Jesucristo habita para

siempre"

El dolent: —El Santo Grial, Dr.

J o n e s, el cáliz que utilizó Cristo

durante la última cena, la copa que

recogió su sangre en la crucifixión y

que fue confiada a José de Arimatea.

Indiana: —La leyenda artúrica,

conozco muy bien ese cuento para

niños

El dolent: - La vida eterna, Dr.

Jones, el don de la eterna juventud

para quien beba del Grial. Un cuento

de niños en el que me gustaría despertar

Indiana: —Un sueño de viejos

------------------------------

“Encuentre a ese hombre y encontrará

el Grial”.

Ésa esa la frase, inteligentemente

metida en el guión, que resume la

esencia de ‘Indiana Jones y la Última

Cruzada’, la tercera aventura de

nuestro arqueólogo favorito. Llegó en

1989, cinco años después del Templo

Maldito ... No se trata de encontrar el

Grial, si no de encontrarse a sí mismo,

de reconocer su procedencia, todo

ello representado en la relación con

su padre, indudablemente uno de los

mejores personajes de la saga, pero

que al mismo tiempo representaba

un inconveniente.

FONT:
http://img.blogdecine.com

-----------------------------

El Sant Graal, forma part dels

mites que més atenció ha captat en

la humanitat i sobretot en el cristianisme.

Tot i que les formes en què

se’ns ha representat han estat diverses,

la més comuna —dintre del nostre

col·lectiu imaginari— és la de la copa

amb la qué Maria de Magdala recollí

la sang de la passió de Jesús.

Maria Magdalena arribant a Marsella. El Sant Graal pren forma de dona per a transformar-se en “Sang reial”: la

descendència de Jesús. Grup escultòric localitzat a l’Església dels Penitents de Besiers.

El Graal era considerat com una

font miraculosa de curació, tant física

com espiritual. Era font de joventut

i vida eterna. La recerca del Graal

era altrament, com una mena de superació

de proves i obstacles en què

el cavaller o aspirant havia de

demostrar la seva puresa, i ser prou

digne per a la seva recerca. Comparable

perfectament, amb la vida de

tots aquells reguitzells d’abstinències

que debien seguir els bonshomes.

La literatura del

cicle griàlic encetada

per Crétien de Troyes

al s. XII, n’està ple de

les proves que ha de

superar l’esforçat

cavaller. Les “c o r t s

d’amor” iniciades per

Elionor d’Aquitània, i

per tant, el foment i desenvolupament

de l’amor cortès, serà seguida

per Maria, comtessa de Champagne

(filla que tingué amb el rei francès,

Lluís), protectora de Chrétien de

Troyes, qui escribí la seva obra, sota la

direcció d’aquesta.

En les obres de Chrétien apareix el

nom de qui les ha encarregat:

“Ya que mi señora de Champaña

quiere que emprenda una

narración novelesca, lo intentaré

con mucho gusto; como quien es

e n t e ramente suyo para cuanto

pueda hacer en este mundo...”

A
Li Chevalier de la charrete

Els alquimistes, en certa manera,

també s’afegiran aquest treball de

recerca. De fet, el seu esforç estava

centrat en convertir i transmutar els

materials baixos en nobles, tot i que

no era aquest el seu principal objectiu,

la transformació espiritual també

era important.

Per a establir-ne un paral·lelisme i

per tant una connexió amb els mites,

transcric aquest text de
Carl G. Jung.

El hombre y sus símbolos
1, que ens

pot ajudar a entendre alguns d’aquests

anhels de l’home medieval:

“Los alquimistas medievales,

que buscaban el secreto de la

materia de una forma precientífica,

esperando encontrar a Dios

en ella o, al menos, el funcionamiento

de la actividad divina,

creían que ese secreto estaba

incorporado en su famosa

«piedra filosofal»”.

Aquest Graal també prendrà

l’aspecte d’una pedra, d’una maragda

caiguda del cel.

El propi Arnau de Vilanova ja

coneixia les propietats d’aquesta

anhelada pedra, la maragda que

descriu en el seu
Rosarium Philoso -

phorum
:

“Aquesta insignificant pedra té

en prou feines valor.

Els necis ja la desprecien mentre

que els savis la cobdicien”.

Les primeres referències sobre la

llegenda del Graal afecten —principalment—

el període comprès entre el

1190 i 1240, esdevenint així com a

resultat del fervor religiós que es respirava,

període en què joglars i

trobadors, contribuïren a difondre

extensament; període de croades —

tant a Terra Santa com a Europa

(croada contra els càtars i els musulmans

a la península)—, era el moment

de donar nous valors i de cercar

respostes. El Graal, o la
Queste del

Graal
esdevindrà com una mena

d’esperò que nodrirà aquest llegendari

moralitzant cavalleresc.

Ara el gran valor a l'alça serà

l'ideal cavalleresc, recolzat en actes

heroïcs, literatura de gesta [
roman,

nou gènere literari, escrit en vulgar —

en lloc del tradicional llatí— aparescut

al nord de França a mitjan de s.

XII i que desprès serà conegut com

novel·la] i

cròniques) i

de defensa

al desamparat

i sempre

disposat

a lluitar per

la justícia

com era

obligat per

Déu i les lleis

de l'ordre de cavalleria. I com no, amb

el suport incondicional i paral·lel de

la literatura trobadoresca. La cavalleria

esdevindrà un nou valor social

que irromp en l'escenari de la societat

feudal.

Occitània i Catalunya, espai

de la llegenda del Sant Graal

Per a consolidar aquesta introducció

sobre la importància de l’ideal

cavalleresc i els seus orígens, René

Nelli
2, ens remunta a una llegenda

del Graal del s.
XII, i què per influència

de Sant Bernat (redactor de les regles

de l’orde dels templers i l’orde del

Císter) es va el·laborar en base a les

llegendes cèltiques del cicle del Graal,

sobretot mitjançant l’obra de Robert

de Boron
El poema del Graal. Com

veiem doncs, el binomi Graal (mite)-

cavaller, és inseparable.

René Nelli ens situa l’origen de la

llegenda sobre la qual diu que era

coneguda a Catalunya i Occitània, en

la què s’explicava que hi havia una

copa de fusta, que pertanyè a Adam i

que moldejà ell mateix. Aquesta anà

passant al llarg de la seva descendència

fins a Henoc, arribant al propi Noè

que la portà dintre de la seva arca.

Aquesta copa seria la mateixa en la

què Jesús begué d’ella la nit del Sant

Sopar. Ho sento, però en René nelli

no ens aporta més pistes... Però ja és

molt que un autor estranger comparteixi

aquesta llegenda entre

Occitània i Catalunya! De fet, és un

dels pocs autors francesos que ens ha

tingut una mica en compte en la

història del catarisme, doncs ja

coneixem sobradament la tendència

gala “d’escombrar sempre cap a casa”.

Perceval

Obres de Chrétien de Troyes
(1135-1190)

— Erec et Enide

— Le Chevalier de la Charette

— Le Chevalier au lion

— Li contes del graal
(Perceval)

1.
Carl G. Jung. El hombre y sus símbolos. Autors: von Franz, M. L.; Henderson, Joseph L.; Jacobi, Jolande i Jaffé, Aniela. Biblioteca Universal Contemporánea.

Edita: Luis Caralt Editor, S.A. Setena edició, maig de 2002. Barcelona.

2. Nelli, René.
Diccionario del catarismo y de las herejías meridionales. Alejandría. Diccionarios. Obras de referencia. Edita, José J. de Olañeta. Palma de Mallorca,

1997.

Diversitat de graals

Aquest Graal ha estat representat

sota múltiples formes, podia esdevenir

un got, o un plat o bé fins i tot,

una pedra preciosa, una maragda

(diu Manuel Muntadas
3 que aquesta

tradició per les pedres precioses és

d’herència musulmana).

La maragda que caigué de la

Corona de Llucifer, mentre mantenia

la lluita entre Déu i Satanàs.

La tradició càtara diu que en la

seva caiguda, el mot Tabor s’obrí i

l’engollí en les seves entranyes.

L’altra, podria ser sota forma

humana, tal com ens narrà la

mediàtica novel·la i adaptació en

pel·lícula del
Codi da Vinci, tot i que

ens agradés o no, fou inspiritat, entre

d’altres en l’
El enigma sagrado (dels

autors Michael Baigent i Richard

Leigh) bàsicament. Tot i això, el
Codi

da Vinci,
ens aporta un Sant Graal

(Sang Reial), humà i divinitzat alhora,

com a descendents de l’estirp de

Jesús, a conseqüència del seu casament

amb Maria de Magdala. La sang

de crist és anàlogament representada

amb la seva continuïtat en concebre

a Maria de Magadala, i altrament així,

podem establir un paral·lelisme simbòlic

entre l’úter matern i la copa

santa, plat o el que poguem veure en

ell. En definitiva totes dues formes

d’interpretar el llegat de la sagrada

estirp, la biològica i la material, el

Sant Graal.

Cal dir però, que aquesta interpretació

del Sant Graal en forma de

dona, és una idea sobre la qual

l’Església no té cap simpatia i que

ratlla l’heretgia. L’Església no està

d’acord en què Maria de Magdala fou

companya o esposa de Jesús, com

apunten els textos o evangelis

apòcrifs
3. Maria de Magdala és la

prostituta empenedida, tot i que en

els evangelis és la figura femenina

més important que apareix en la

cruxificció, i en el primer testimoni de

la ressurecció de Jesús (evangelis de

Marc i Mateu).

Sobre la forma i demoninació del

Graal, el sr. Josep Balari
4 ens deixà

escrit, farà ja gairebé 100 anys el

següent, a
Orígenes històricos de Cataluña,

pàgs. 590-591, més que res

per a veure les diferents formes i

apreciacions que aleshores es tenien

sobre el Sant Graal. Transcric literalment

de la seva obra, doncs crec que

és important per a donar-nos compte

de com era vist o entès en les diferents

cultures més importants del

sud d’Europa medieval. Que cadascú

interpreti el Sant Graal com millor li

sembli, senti o agradi la seva iconografia

així com el seu tractament

lèxic és molt variada alhora que ben

semblant.

“Los platos grandes circulares

ó más largos que anchos, más ó

menos hondos, que se usaban

para servir las viandas eran los

gradales
ó fuentes. De esta pal -

abra deriva
grial ó plato místico

de que se habla en los libros de

caballería. Helimand, á principios

del siglo
XIII, trata de la forma y

uso de estas fuentes.

De dicho autor anterior cita

Díez el siguiente pasaje, que está

de acuerdo con la definición

antes indicada:
gradalis vel

gradale dicitur gallice escutella

lata et aliquantullum profunda

in qua pretiosae dapes cum suo

jure dibitibus solent apponi et

dicitur nomine graal
.

«
Gradalis ó Gradale se dice en

francés del plato grande y algo

profundo en que solían

servirse á los ricos man -

jares dedicados con su

guiso, y es llamado graal
».

De los gradales de madera

y metal precioso se han

alegado antes pruebas

documentadas
4.

En italiano se llama

asimismo
gradale como

en el bajo-latín. El proven -

zal tenía las dos formas
grasaus

y grasal. Son variantes de estas

formas las palabras
grasau y

gresau
del dialecto de las orillas

del Ródano,
grasal y gresal, del

de Lenguadoc,
griau del de

Marsella y
grial del lemosín. En

catalán era
gresal i en antiguo

francés
graal.

En Génova se conservaba un

vaso llamado el
San Graal, que se

creía haber servido a Jesucristo

para celebrar la Cena. Mistra l ,

que proporciona este dato, dice

también que en Brives, en el

Lemosín, creían estar en posesión

de un vaso que había traído José

de Arimatea, y posteriormente lo

había ofrecido a la iglesia de

Brives en emperador Va l e n t i -

niano
III”.

Les fonts literèries a les que bàsicament

ens referirem en respecte al

nostre Graal, se’ls otorgà la llegendària

història de la seva custòria

als templers, i als càtars. Chrétien de

Troyes fou un dels seus iniciadors literaris,

l’obra tot i que inacabada,

pertany a finals del s.
XII. Robert de

Boron complementà l’obra amb la

introducció del personatge de Josep

d’Arimatea. Però la font literària que

ens toca de ple pel que fa les possibles

localitzacions del castell graàlic

és amb l’obra del
Persifal, escrita el

1207 per Wolfram von Eschembach.

Ell qui li dóna a aquest Graal la forma

d’una maragda. L’autor situa el castell

al cim d’una muntanya anomenada

«Muntsalvatch», que tradicionalment,

s’ha relacionat amb Montsegur i

Montserrat
5 principalment, sense

3.
Apòcrifs, són aquells textos i evangelis no reconeguts per les esglésies jueva i cristianes, i que per tant, no són reflectits en la Bíblia.

4. Balari i Jovany, Josep a
Orígenes históricos de cataluña. Barcelona, 1899. A la pàg. 589 del seu treball, ens explica els tipus de vaixella que existien en aquells

temps. Vaixella de fang o de fusta per a les classes més humilds, i vaixella d’or o plata per als més rics.

5. Modernament s’havia identificat la nostra muntanya sagrada de Montserrat com a altre ubicació i temple custodi possible del Sant Graal. Rahn a
La corte

de Lucifer
, finalment nega aquesta possibilitat, tot i això d’altres seguien creient que ho podia ser. Un dels casos més espectaculars, fou l’interès que despertà

aquest tema en els dirigents de l’Alemania nazi, quan el 1940, Heninrich Himmler,
Reichfürer i cap de les SS, visità el monestir amb l’interès de trobar aquest

Graal. Alguns autors del nostre país de les primeries del s. XX, així també ho cregueren, com fou el cas de Manuel Muntadas, en l’esmentat article.

Port Vendres, l’antic Portus Veneris en grec) Port de Venus,

lloc on també la llegenda diu que arribà per mar Maria de

Magdala i Josep d’Arimatea.

Escultura de Maria de

Magdala a Bram

(Occitània)

descartar Sant Pere de Rodes i el veí

castell de Quermançó.

Sembla ser que

dintre del ventall de rituals

que practicaven, n’hi havia un que

rebia el nom de
manisola, la seva

pràctica es realitzava mitjançant el

Sagrat Calze, pràctica que proveia de

l’aliment espiritual i físic.

La sra. Ana Nadal de Sanjuán,

havent consultat el seu treball de tres

pàgines
San Pedro de Roda y el

Montsalvat
6, estableix un curiós

paral·lelisme amb el castell del

Parsifal
, Montsalvat i el palau màgic

de Klingsor amb el castell de

Quermançó. De fet, Richard Wagner,

l’autor de l’òpera
Parsifal en tres

actes, i que s’inspirà amb el treball de

Wolfram von Eschembach, fou estrenada

a Bayreuth l’any 1882. Donantli

l’exclussiva de la

seva representació

durant trenta anys,

fins que el 1913, fou

representada al Liceu

de Barcelona, i fou

acollida en mig d’un

gran èxit.

Es considera que

aquest castell, és

localitza al nord de la

península cap el s.
X.

El rei Amfortas serà el sobirà d’aquest

país, a qui la bruixa Kundry li

arrebatarà la també sagrada llança —

altre símbol de poder—, deixant-lo

sense els seus poders guaridors, que

al igual que el sant graal, aquesta

també posseia.

I encara més, compara els francesos

amb la seva invasió al nostre país

del 1285, amb la conseqüent presa i

caiguda del nostre castell, amb els

enemics del Graal. L’autora ens recorda

que Wolfram pelegrinà per les terres

d’Espanya i que arribà a Sant

Jaume de Galícia. De fet, ens diu que

aquesta llegenda li fou desvetllada

per “
monjes guerreros”, o sia, templers

directament, els quals estaven

en un castillo y cenobio ocultos por

espesa selva
”. Podria ser perfectament,

i per això encapçala així el seu

article, Sant Pere de Rodes y el castell

de Verdera... Recordem que el castell

de Verdera recull el seu nom del

desaparecut espesor dels seus

boscos, per això la comparació amb

una selva en la seva cita.

Fernando Sánchez Dragó
7 opinava

al respecte, en un article publicat a

“El Mundo”, el 29 d’agost de 2002,

transcric un fragment:

“No quedan en las ruinas del

monasterio —de Sant Pe re de

Roda— alusiones iniciáticas rela -

tivas a la supuesta presencia del

Cáliz, pero la toponimia aún

vigente en los alrededores llena e

incluso desborda ese hueco.

S u rge por allí un inequívoco

monte del Salvador (o de

Salvatierra. Ya tenemos aquí el

Montsalvat del mito) y no falta

en las cercanías un castillo de

Quer, Quermansó o Carmansó

que bien podría corre s p o n d e r,

forzando un poco (aunque no

demasiado) las leyes de la fonéti -

ca y de la etimología, a la fort -

aleza graálica y artúrica de

Klingsor”.

Però nosaltres continuem. Altres

versions ens diuen que Wolfram

s’inspirà en un text que li passà un

joglar —que alhora era càtar i templer!—

de la Provença, anoment Kiot

de Provença
8, i que ell, alhora, l’obtingué

d’un jueu anomenat Flegatanis

de Toledo, d’un text escrit originàriament

en àrab. Sabem que les

relacions entre càtars, templers, jueus

i musulmans, eren (en la majoria de

casos cordials i estretes), el catolicisme

els acabà marginant, perseguint,

estigmatitzant, empresonant,

demonitzant i a la fi cremant. No són

d’estranyar doncs aquests intercanvis

i llaços de solidaritat propis de la

marginació i... el compartir aquestes

revelacions sobre el Sant Graal (per

ex.)!

Perquè no pensar en el castell de

Quermançó com el castell del Sant

Graal?

El 1207, quan s’escribí el
Persival,

Montsegur encara no havia adquirit

el paper de reducte i bastió de

resistència càtara que prengué en la

seva presa i caigua en 1244. No era

més segur el castell de Quermançó

per a custodiar el Graal que no pas en

un indret on la croada feia destralls i

els seus bonshomes eren cremats a

les fogueres? La Corona catalanoaragonesa,

malgrat els edictes i persecucions

aparents, amb els càtars va

fer, en certa manera, la vista grossa i

la nostra inquisició, podriem dir que

fou més tolerant que la de l’Occitània

després d’haver estat conquerida pel

francès.

Representació al Còdex de Manessa del cavaller

Wolfram von Eschembach, l’autor del “Parsifal”

6. Sanjuán, Ana Nadal de.
San Pedro de Roda y el Montsalvat. Revista de Girona, núm. 4. 1958. Pàgs. 47 i 55.

7. Dragó Sánchez, Fernando a
San Pedro de Roda (EL GRIAL CATALAN). www.elmundo.es/2002/08/29/uve/1216611.html (desembre 2008).

8. Jean-Michel Angebert ens diu a
Hitler y la tradición cátara que el cavaller del Sant Graal fou inspirat en un bisbe càtar, conegut com Walther d’Aquitània. El

poema fou divulgat per Kiot de Provença i que fou traduït pel templer alemany Wolfram von Eschembach. Mentre que l’un és càtar, l’altre és trobador, y és

amb aquest exemple on trobem una de les connexions entre catarisme i templers. Per aquest autor, Parsifal és una obra clara del catarisme templer, mentre

que la
Divina Comèdia de Dante, consagra aquesta relació.

Podria ser el castell de Quermançó el veritable castell del

Graal? La sra. Anna Nadal apunta cap aquesta possibilitat.

De totes maneres, el castell de

Quermançó no deixa de ser l’altre

“mont segur” català. Si ho fou per

l’arxiu del comtat d’Empúries (entre

d’altres moltes coses), també podria

haver estat útil per a custodiar el

Sant Graal.

Muntadas en el seu treball
Possible

origen català de les llegendes del

Sant Graal,
que llegí en el Centre

Excursionista de Catalunya, l’1 de

juliol de 1910, es decanta per la catalanitat

de dites llegendes, i realment

més properes a l’heroica vida de

Ramon Berenguer III (sobirà de

Catalunya i Provença), amb qui identifica

el nom de «Loherangrein» que

apareix en el poema de Wolfram amb

«Lo Berenguer», i estableix una estreta

similitut fonètica en aquests dos

noms i que per la tradició oral

Muntades ho té clar, és el mateix personatge,

Ramon Berenguer
III és l’inspirador

de la tradició que més tard

recollí Wolfram von Eschembach i a

sobre —com d’altres— es va fer a la fi

de la seva vida cavaller del Temple. I

diu a la pàg. 24:

“...y el testament curiós que féu

deixant en llegat les seves armes

a diferents corporacions ens

prova un príncep que un príncep

completament influït per les

costums cavalleresques”.

Curiosament Balari també fa esmena

d’una concòrdia celebrada l’any 1128

entre Ramon Berenguer
III i Ponç Hug

Comte d’Empúries, y la cita en la pàg.

352 quan parla del feudalisme i que

ara transcric, tot i què abans cita a un

altre noble emporità:

“Arnau de Llers dejó a la Orden

del Hospital de Jerusalén, en el

año 1209, la silla de un palafrén y

un freno de oro. Da idea del valor

en dinero en que eran estimadas

algunas armaduras, la concordia

celebrada en el año 1128 entre

Ramón Berenguer
III y Ponç Huch,

conde de Empurias. En uno de los

pactos del citado convenio éste

prometió dar en prenda por la

cantidad de diez mil sueldos su

espada con toda su armadura,

que el conde de Barc e l o n a

encomendó á Pe re Ramón de

Vilademany”.

És el mateix any en què el comte

de Barcelona atacà el castell de

Quermançó, sembla ser que aquesta

concòrdia obeeix a una sèrie de

“garanties” entre cavallers.

Veiem doncs de nou com

Muntadas (Pàgs. 25 i 26.) articula el

seu discurs sobre la catalanitat de les

llegendes del Sant Graal en les nostres

terres amb el següent:

“ Wolfram escrigué son

Loherangrein
un xic abans que

son Parsival, o sia vers 1200; y la

gesta de Berenguer, de la que’ns

parla Desclot, devia haver tingut

lloc ans de 1131, que fou l’any de

la mort de dit comte: per tant

havien d’haver transcorregut uns

setanta anys, temps més que

suficient pera que un fet històric

devingui llegendari.

Wolfram escrigué després el

Parsival, y finalment el Titurel y

el Willehalm, o sia que anà en

ordre ascendent de genalogia,

que es lo mateix que probablement

devien haver fet els

trovadors, que primer cantarien

les gestes de son senyor y

després de son avantpassats.

Ademés tingui-s molt present

que, en el temps de Wolfram

escrigué son Parsival (vers 1112)

—aquí hi ha un error tipogràfic,

hauria de dir 1212—, les armes

cristianes no triomfaven pas a la

Palestina, y en cambi a Espanya·l

papa concedia la Butlla de la

Santa Creuada als cristians pel

gran triomf de les Navas de

Tolosa, en el que acabava de

prendre part tant principal el rei

d’Aragó, que devia ser un successor

d’aquells guardadors del

Graal —Pere I el Catòlic—, segons

Wolfram.

Aixís es que fóra molt probable

que ell hagués escrit el seu

poema tenint a la vista·l renom

cada dia creixent d’aquesta

monarquia y del misticisme de

l’ordre del Temple, allavors en

son apogeu.

Pocs anys més tard, y vençuts

els cristians a Pa l e s t i n a ,

vingueren a cercar al rei d’Aragó

don Jaume perquè·ls hi conduís

de nou puix an ell el consideraven

el gran triomfador de la

morisma: fet prou significatiu y

que ve a donar gran força al nostre

argument.”

Recordem doncs que fou durant el

regnat de Ramon Berenguer
III quan

el 1112 es casà amb Dolça de

Provença, integrant aquests dominis

occitans a la Corona catalanoaragonesa.

Què vol dir això? Vol dir

que els lligams occitano-catalans

encara van ser molt més intensos i

que això es reflectís també en el corrent

trobadoresc i que la teoria de

Muntadas sigui ben bé certa! El comtat

emporità també s’impregnà

d’aquests lligams i de les seves tradicions.

Tot i que Muntadas el situa a

Montserrat, jo personalment, no el

veig allí. Rahn, finalment tampoc, tot

i que els seus motius són ben diferents.

Així doncs, sinó és a Montsegur,

podria haver estat perfectament a

Quermançó. Considerem que parlem

d’un Graal viatger, i que ha estat

dipositat en nombrosos llocs alhora!

Curiosament, consultant
La corte

de Lucifer
del mític Otto Rahn, gran

entussiasta del catarisme i de la cultura

occitana, tot i malgrat pertànyer

a les SS nazis (de les que fou coronel),

estigué estudiant la zona de

Montsegur i els seus voltants més

emblemàtics. Sobretot vull deixar una

cosa ben clara, no pretenc fer cap

associació entre el nazisme i el

catarisme, això és un cas aïllat que es

donà amb la singular figura de Rahn.

Que quedi ben clar.

Doncs bé, al que anàvem, abans, en

el capítol sobre les llegendes del

castell de Quermançó, trobem

algunes de gairebé clavades a les que

hi havien al voltant del castell de

Montsegur. Rahn coneguè aleshores

Monument a Ramon Berenguer El Gran, a

Barcelona. Encara algú li deixa flors...

a un personatge misteriós de

Burdeus, un ingenyer que pretenia

trobar el tresor amagat de

Montsegur, i la tomba d’Esclarmonda.

Aquest personatge pertenyia —diu

Rahn— a una misteriosa societat secreta

que li disposà de tots els mitjans

per a la seva recerca. Excavà túnnels,

recorregué a saurís, etc. fins que

esgotà els diners i abandonà l’empresa.

Amb tot això mentre estaven xerrant

al llogarret de Montsegur amb

gent del poble, comentaven de què es

creia que en tota la regió, que

Montsegur fou el veritable castell del

Graal. Veiem el que diu (tradueixo els

fragments de les pàgs. 28 i 29 de

Rahn al català):

“...Vaig conseguir esbrinar més:

l’enginyer no podrà trobar el tresor

perquè aquest està en una

cova del bosc Ta b o r, protegit

contra els intrussos amb una

llosa estremadament pesada, i a

l’interior de la gruta monten

guàrdia víbores. Aquell que volgués

aixecar-la podria localitzarla

en Diumenge de Rams, mentre

el sacerdot canti missa. És

aleshores quan la llosa es deixa

aixecar i dormen les serps...

...Un dels contertul·lians sostenia

que el seu avi, mentre cuidava

ovelles enmig del bosc, havia

localitzat una llosa com la

descrita amb una argolla de

ferro, però li va ser del tot

impossible aixecar-la, motiu pel

qual es veié obligat a cercar ràpidament

ajut al poble. Al tornar

al bosc, no va poder trobar mai

més el lloc precís. Enigmàtica

terra aquesta!”

Encara són presents i ens entussiasmen

des de la més secreta part de la

nostra intimitat, la dels somnis, o bé

poder-los compartir des de l’imaginari

col·lectiu com hem estat fent

fins ara, com deia C. G. Jung.

--------------------------------

El sant graal i els càtars

Se li ha atorgat a Montsegur, un

dels espais últims, on durant la represessió

de les croades contra el

catarisme, aquest fou custodiat pels

bons homes. Poques són de fet, les

referències del catarisme amb el

graal. però una de les llegendes s’entossudeix

en vincular-los. Aquesta

llegenda ens explica que els 15 dies

de treva concedits als càtars assetjats

a Montsegur, foren destinats a —

entre d’altres coses— en possar en

bones mans el Sant Graal, també

anomenat tresor càtar. Els historiadors

més “oficials” descarten en sa

majoria, la teoria griàlica, i es

decanten per a atorgar-li a aquest

tresor, un component o llegat, a nivell

d’escrits o bé econòmic. O sigui, el

fons doctrinal escrit de l’església

càtara, o bé una important quantitat

de diners que havien acumulat per a

sobreviure. Aquesta segona versió,

lluny del mite griàlic, no és genys

menyspreuable i sembla tocar més de

peus a terra. Segurament doncs,

aquests 15 dies de treva, abans de la

rendició definitiva del castell de

Montsegur, estarien destinat a salvaguardar

lluny del lloc, l’esmentat

“tresor”, preparar les vies de fugida i

d’exili, i com no, temps per a

preparar-se per aquells que no

estaven disposats a abjurar de la fe

càtara, i per tant, destinats a la

foguera que se’ls destinà al camp dels

cremats.

Una nota interessant sobre les Verges

Negres, Maria de Magadala i la Verge

Font:
http://ghostchild.org

“Les verges negres també estan

relacionades amb Maria Magdalena,

aquella de qui es diu que va ser la

muller de Crist i mare de la seva filla,

Sara, nascuda en terres catalanes.

Segons la tradició, Maria Magdalena

hauria viatjat fins les costes catalanes

o occitanes tretze anys després

de la crucifixió, arribant a la costa -

probablement a prop de l'actual

Marsella - i refugiant-se posteriorment

a la cova anomenada posteriorment

de Santa Maria de la Mar.

Segons es diu, va passar els darrers

trenta anys de la seva vida en reclusió

a la cova d'en Baume, als alps francesos.

Se sap que els Merovingis, regnant

a la Catalunya Nord, veneraven

Cybeles i Diana i que l'any 679,

Dagobert II, q establia el culte a

Nostra Senyora basant-se en l'antic

culte a Isis.

El culte a Isisi i el posterior culte a

la verge negra i a Maria Magdalena -

encara avui moltes esglésies catalanes

hi estan dedicades - es produí

en l'entorn merovingi dels Pirineus

donat que aquest llinatge reial era

considerat hereu directe de la Sang

de Crist, i es diu que aquesta herència

venia per antics lligams tribals,

però també per la descendència direca

del Crist, sa filla Sara, que hauria

regnat a la cort merovingia.

Els Merovingis afirmaven ser els

legítims Reis de la zona de la

Catalunya nord - llavors no existia

França - per herència de sang que

hauria estat corroborada per la

presència de la filla del Crist i la seva

possible descendència, i també pel

culte a Maria Magdalena. Representaven

la verge negra amb la filla

del Crist a la seva falda (el culte

cristià ha canviat aquest concepte,

fent creure que el nadó a la falda de

la Mare és el Crist mateix, i que la

mare no és la Magdalena, sino

Maria).

A la catedral de Girona es conserva

una talla que el cristianisme ha associat

a la verge Maria de nena, però

que d'altres creuen que podria voler

representar la filla del Crist, Sara (tot

i que la talla sembla no gaire antiga)

Les estàtues de les verges negres

han estat associades - lògicament -

també a al recerca del Sant Grial. Els

guardians del Sant Grial eren dones i

la copa del Grial era la Caldera de la

vida. Dit d'altra manera, la copa o

caldera no era altre que l'úter de la

Mare de Terra, l'úter de Maria

Magdalena, que havia acollit la llavor

de Crist i així hauria aconseguit fer

perdurar el sagrat llinatge de la Sang

El castell de Montsegur des del Prat dels Cremats

Reial (Sant-G-Reial, o Sant Graal).

Maria Magdalena és el receptacle o

Copa del Grial que recollí la Sang

Reial del Crist baixat de la Creu (i que

va portar a les nostres terres catalanes

per vincles de sang). ... Els

càtars, cristians albigesos, creien -

segons es diu al "Llibre dels Dos

Principis" - que els dos principis universals

de la Creació eren el Pare

Celestial - el masculí, principi del que

ens parla Jesús al Nou Testament - i

la Mare Terra - el femení-, sent Deu la

unió de tots dos principis.

Les verges negres són el símbol que

representa aquest aspecte femení de

Déu, o de la Creació.

La verge negra recull i encarna la

paradoxa de la virginitat i de la

maternitat, el mite de la deessa de la

fecunditat i de la puresa. És el

denominador comú de totes les religions

naturalistes, com el cristianisme

original i com el catarisme, i els

nacionalismes autoctonistes es fan

ressò del significat del culte a les

verges negres no només pel símbol

que són de la Mare Terra, sinó també

pel que signifiquen de protecció de la

llengua i la cultura vernacles..

Les verges negres estan relacionades

amb la càbala hebrea, així

com el nacionalisme polonès té quelcom

a veure amb la tradició jueva i

així com el nacionalisme català té

quelcom a veure també amb la tradició

jueva, com molt ve demostra el

simbolisme de la bandera amb les

quatre barres de sang, o quatre llinatges

de sang, o 4 lletres del nom de

Déu IHVH, que seria el símbol últim

de la nació catalana, hereva de la

Sang Reial, simbolitzada pel Sant

Grial o per l'úter de la Mare Terra, o

Verge Negra de Montserrat”.

--------------------------------

Sobre Josep d’Arimatea

Font:
http:// www. portalplanetased -

na.com.ar/codigo02.htm

“José de Arimatea, el cuerpo de Cristo

fue sepultado en una tumba en la

roca, propiedad del propio José, en la

que, con ayuda del sacerdote fariseo

Nicodemo, fue envuelto en lino fino y

aroma de especias.

Los Evangelios aportan solo una

b reve descripción de José de

Arimatea, de forma que sabemos

poco acerca de él, aparte del hecho de

que era rico y un discípulo secreto de

Jesús (Juan 19: 38). Lucas añade que

era miembro del Gran Consejo del

Sanedrín, lo que sugiere que gozaba

de una posición de cierta autoridad.

Parece que José de Arimatea, que fue

c o n s i d e rado un «hombre recto y

bueno» (Lucas 23: 50), no estuvo de

acuerdo con la pena impuesta a Jesús

por los miembros del Sanedrín. Según

Mateo (27:57-60) y Marcos (15: 43-5),

le pidió personalmente a Poncio

Pilato el cadáver de Cristo, lo que

s u g i e re que era suficientemente

p o d e roso como para que le concedieran

audiencia con el gobernador

romano de Judea. Según las costumbres

judías, era deber del pariente

masculino más cercano encarg a rs e

del entierro del fallecido y. por ello, se

ha sugerido que José de Arimatea era

hermano de Jesús (véase The Manan

c o n s p i ra c y, de Graham Phillips),

aunque la tradición oriental lo tiene

por tío de la Virgen María.

Algunos textos no canónicos aportan

algo más de información sobre José.

El Evangelio de Pedro menciona que,

de hecho, era amigo personal de

Poncio Pilato, y el Evangelio de

Nicodemo hace alusión al entierro de

Cristo y afirma que, tras él, los

ancianos judíos encarcelaron a José

de Arimatea. Durante su estancia en

prisión, se le apareció Jesús resucitado

y lo transportó milagrosamente a

su casa, donde le indicó que perm

a n e c i e ra cuarenta días. Los

ancianos judíos se quedaron muy sorprendidos

al descubrir que José se

había escapado y que los cerrojos y la

cancela de su celda no estaban rotos

ni habían sido forzados. Al dars e

cuenta de que estaban tratando con

una persona de posición elevada, le

escribieron una carta de disculpa y le

pidieron que se reuniese con ellos en

Jerusalén. En dicha reunión, José

explicó lo que había ocurrido exactamente

e informó a los ancianos judíos

de que también habían resucitado

otros a vez que Jesús. La narración de

José también confirma la historia de

su encarcelamiento. El Tránsito de

María es supuestamente un

Evangelio escrito por el propio José de

Arimatea, quien, después de la

Crucifixión, ayudó a

la Virgen María.

En comparación con

la escasa información

que hay sobre

José de Arimatea en

los Evangelios,

a p a rece mencionado

bastante en los

textos apócrifos, en

las leyendas posterio

res y en los

romances artúricos.

En estos relatos se dice que José era

un mercader de estaño que llevó a

Jesús a Inglaterra durante la juventud

de este, que fue el fundador del cristianismo

en Gran Bretaña y que era el

guardián del Santo 3rial. Es un tanto

sorprendente que José de Arimatea,

un pequeño personaje del Nuevo

Testamento, esté relacionado :on

Gran Bretaña, pero una larga tradición

le asocia con i~ornwall y

Somerset. Estas tradiciones afirman

que llevó :onsigo en una ocasión al

joven Jesús en un barco mercante le

estaño. Si por entonces José ya

conocía Gran Bretaña, entonces

resulta comprensible que el apóstol

Felipe lo envía a más tarde allí desde

la Galia.

Aunque el fundador oficial del cristianismo

en Gran Bretaña fue, en el

año 597, San Agustín, fuentes no

canónicas y relatos posteriores cuentan

que José de Arimatea llegó de

hecho i Gran Bretaña en el año 37 o

en el 63. Las narraciones afirman que

huyó de Judea con algunos más, entre

otros, se suele decir con el apóstol

Felipe, Lázaro, María Magdalena,

Maria y María le Betania. Lázaro y

María Magdalena se quedaron en

M a rsela, mientras que el resto del

grupo continuó viaje hasta la Zialia,

más hacia el norte de lo que hoy es

Francia. El apóstol Felipe envió

entonces a José de Arimatea, junto

con otros once ) doce más (depende

del texto), a predicar a Gran Bretaña.

El áaje por mar llevó a José al «País del

Oeste», donde el rey ocal, Arvirago, le

concedió a José y a sus acompañantes

algunas tierras en la «Isla

Blanca». Allí fundaron una iglesia de

adobe, la Vetusta Ecclesia, dedicada a

la Virgen María. Genealmente suele

aceptarse que esta es el actual asentamiento

de 3lastonbury (contrástese

I l · l u s t ració de Josep

d’Arimatea (J. Bibià
)

con Graham Phillips, quien cree que

es Anglesey) y que el monasterio

benedictino de Glasbonbury ocupa

ahora el sitio en el que estuvo aquella

iglesia. La mayor parte de estos

detalles pueden encontrarse en The

Antiquity oJ the Church at

Glastonbury, obra escrita en el siglo

xii por William de Malmesbury, así

como en Chronicle of the Antiquities

of the C’hurch of Glastonbury, escrita

también en el siglo XII por John de

Glastonbury. Sin embargo, encontramos

un relato anterior sobre el

papel que jugó José en la llegada del

cristianismo a Gran Bretaña en The

Historv of the Franks, obra escrita por

Gregory de Tours en el siglo vi.

Otra parte de la historia relativa a

José y a la primera comunidad cristiana

de Glastonbury es la del espino

que supuestamente aquél plantó. Al

p a ra rse a descansar en la colina

Wearyall, José hundió su cayado en la

tierra y en tal lugar creció un espino.

El cayado que José llevaba consigo se

había hecho con la corona de espinas

que llevó Jesús en Su Crucifixion. El

espino, que aún sigue en Glastonbury,

florece en mayo y en Navidad y se

alude a él como el Espino Santo. Sin

embargo, la primera mención de todo

esto aparece en The Life of Joseph of

Arimathia, relato escrito en 1520, al

que posteriormente se le incorporaron

nuevos elementos en 1677 y

1716.

Probablemente el mito más famoso

en torno a José de Arimatea es el referente

a su custodia del Santo Grial.

En estas historias normalmente se

asocia al Santo Grial con la copa que

utilizó Jesús en la Última Cena y en la

que José recogió algunas gotas de Su

sangre durante la Crucifixión. La

primera mención de esto, si bien rudimentaria,

la encontramos en The Lité

of St Marv Magda/ene, de Rabanus

Maurus (776-856). En ella, José de

Arimatea aparece estrechamente ligado

a la legendaria isla de Avalon,

supuestamente en Somerset, donde

está enterrado bajo la iglesia que

fundó. También se cuenta que junto a

él había dos vasijas de plata que contenían

la sangre y el sudor de Jesús.

Durante el periodo medieval circ ularon

muchas historias sobre el Grial,

en particular la de Robert de Boron,

Joseph dArimathie. En ella, el autor

relata cómo Jesús es lanceado en un

costado mientras está en la Cruz y

cómo José recoge luego de su sangre

en la copa que utilizó en la Última

Cena. Debido a su relación con Jesús,

las autoridades judías encarcelan a

José y durante su estancia en prisión,

se le aparece Jesús milagrosamente y

le enseña los «misterios del Grial»,

aunque no se especifica cuáles eran

estos. Después de cuarenta y dos años

de cárcel, José es liberado y, junto con

un grupo de cristianos, viaja a un país

extranjero, donde se construye una

mesa redonda para simbolizar la

Última Cena. Sin embargo, hay un

sitio en ella que nunca se utiliza: el

c o r respondiente a Judas. Posteriormente,

José busca un lugar en el que

guardar el Santo Grial, y lo encuentra

en el valle de Ayalon (Glastonbury),

donde se construye una iglesia.

Durante el periodo medieval fueron

muy populares otras historias de este

tipo, tales como Grand St Gra u

(1200), Parzival (1207, de Wo l f ra m

von Eschenbach), Queste del St Graal

( 1210), Perlesvaus (1225) y. la más

importante, La muerte de Arturo

(1485), de Sir Thomas Mallory. En

esta, José de Arimatea es el verdadero

guardián del Santo Grial y el

antepasado de Arturo, Lanzarote y sir

Galahad”.

“Els dotze pars de França travessen monts i plans,

Roland va en rereguarda, l'arquebisbe al davant.

En recamada sella, damunt d'un negre i blanc

corser de trenta llunes, fa via Carlemany.

A Quermançó s'aturen, castell de roquissar,

que lliga un feix de torres com un calze daurat

de calç i pedra viva, fet per mà d'alemanys.

De Mont Perdut diria's que és el pany i la clau,

Klingsor qui va habitar-lo -sense amor dels humans

amb purpurals albíssims, bolcava el veire sant.

Les portes són de roure: ningú no ha pogut mai

-Klingsor vivent- clavar-hi ni sisquera l'esguard.

Neta lluu, fora el cuiro, l'espasa de Roland,

fabrida per arcàngels amb or de mil quirats.

(...)

Al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:

al segon cop de ferro, es llesca com el pa:

grinyolen les xarneres; de tercer cop, no en cal.

La llinda dóna al pati, i al pati set portals:

cada un és clos amb reixa, cadena i forrellat.

Dom Roland s'enamora del portaló més baix,

torna a tirar l'espasa de l'estoig ric d'esmalts:

al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:

al segon cop de ferro, es llesca com el pa;

grinyolen les xarneres, de tercer cop, no en cal.

El pas sembla la gola negra d'un lleopard,

camí d'ocultes mines, esplai del rat penat.

Derroca murs i portes que li barren el pas

i al dia terç albira resplendors de cel blau.

Dins la torre més alta clareja el Sant Grial

-copó amb reflexos d'iris i arestes de cristall-,

on de la punta fina d'una llança d'aram

(com de l'estalactita d'un fetiller coval)

es vessen, una a una, gotes vives de sang.

Dom Turpí pren l'estola i aixeca, humil, el vas;

darrere l'arquebisbe, té la llança Roland.

És la vetlla atzarosa de la nit de Nadal.