Taller de cultura occitana: El catarisme als antics regnes medievals d’Ibèria.
CAOC - Cercle d’Agermanament Occitano-Català
El catarisme i el Sant Graal, entre mites i llegendes
per Jordi Bibià Balada. Març de 2010
Indiana Jones ys la última cruzada
[fragment del guió]
El dolent: —Venga a ver esto...
quizá le interese
Indiana: —Bien... es arenisca... un
símbolo cristiano, el texto está en
latín clásico. Mediados del siglo XII,
diría yo.
El dolent: —Esa es nuestra opinión
Indiana: — ¿De dónde procede?
El dolent: —Mis ingenieros la
encontaron al excavar en busca de
cobre ¿Puede traducir la inscripción?
Indiana: —“Is aquam vivite...”:
“...aquél que que beba el agua que yo
le daré, dice el Señor, llevará dentro
de él un manantial de vida eterna.
Deja que me lleven hasta tu Montaña
Santa y el lugar en donde moras a
través del desierto y de la montaña
hasta el cañón de la Media Luna y al
templo donde la copa que contiene la
sangre de Jesucristo habita para
siempre"
El dolent: —El Santo Grial, Dr.
J o n e s, el cáliz que utilizó Cristo
durante la última cena, la copa que
recogió su sangre en la crucifixión y
que fue confiada a José de Arimatea.
Indiana: —La leyenda artúrica,
conozco muy bien ese cuento para
niños
El dolent: - La vida eterna, Dr.
Jones, el don de la eterna juventud
para quien beba del Grial. Un cuento
de niños en el que me gustaría despertar
Indiana: —Un sueño de viejos
------------------------------
“Encuentre a ese hombre y encontrará
el Grial”.
Ésa esa la frase, inteligentemente
metida en el guión, que resume la
esencia de ‘Indiana Jones y la Última
Cruzada’, la tercera aventura de
nuestro arqueólogo favorito. Llegó en
1989, cinco años después del Templo
Maldito ... No se trata de encontrar el
Grial, si no de encontrarse a sí mismo,
de reconocer su procedencia, todo
ello representado en la relación con
su padre, indudablemente uno de los
mejores personajes de la saga, pero
que al mismo tiempo representaba
un inconveniente.
FONT:
http://img.blogdecine.com
-----------------------------
El Sant Graal, forma part dels
mites que més atenció ha captat en
la humanitat i sobretot en el cristianisme.
Tot i que les formes en què
se’ns ha representat han estat diverses,
la més comuna —dintre del nostre
col·lectiu imaginari— és la de la copa
amb la qué Maria de Magdala recollí
la sang de la passió de Jesús.
Maria Magdalena arribant a Marsella. El Sant Graal pren forma de dona per a transformar-se en “Sang reial”: la
descendència de Jesús. Grup escultòric localitzat a l’Església dels Penitents de Besiers.
El Graal era considerat com una
font miraculosa de curació, tant física
com espiritual. Era font de joventut
i vida eterna. La recerca del Graal
era altrament, com una mena de superació
de proves i obstacles en què
el cavaller o aspirant havia de
demostrar la seva puresa, i ser prou
digne per a la seva recerca. Comparable
perfectament, amb la vida de
tots aquells reguitzells d’abstinències
que debien seguir els bonshomes.
La literatura del
cicle griàlic encetada
per Crétien de Troyes
al s. XII, n’està ple de
les proves que ha de
superar l’esforçat
cavaller. Les “c o r t s
d’amor” iniciades per
Elionor d’Aquitània, i
per tant, el foment i desenvolupament
de l’amor cortès, serà seguida
per Maria, comtessa de Champagne
(filla que tingué amb el rei francès,
Lluís), protectora de Chrétien de
Troyes, qui escribí la seva obra, sota la
direcció d’aquesta.
En les obres de Chrétien apareix el
nom de qui les ha encarregat:
“Ya que mi señora de Champaña
quiere que emprenda una
narración novelesca, lo intentaré
con mucho gusto; como quien es
e n t e ramente suyo para cuanto
pueda hacer en este mundo...”
A
Li Chevalier de la charrete
Els alquimistes, en certa manera,
també s’afegiran aquest treball de
recerca. De fet, el seu esforç estava
centrat en convertir i transmutar els
materials baixos en nobles, tot i que
no era aquest el seu principal objectiu,
la transformació espiritual també
era important.
Per a establir-ne un paral·lelisme i
per tant una connexió amb els mites,
transcric aquest text de
Carl G. Jung.
El hombre y sus símbolos
1, que ens
pot ajudar a entendre alguns d’aquests
anhels de l’home medieval:
“Los alquimistas medievales,
que buscaban el secreto de la
materia de una forma precientífica,
esperando encontrar a Dios
en ella o, al menos, el funcionamiento
de la actividad divina,
creían que ese secreto estaba
incorporado en su famosa
«piedra filosofal»”.
Aquest Graal també prendrà
l’aspecte d’una pedra, d’una maragda
caiguda del cel.
El propi Arnau de Vilanova ja
coneixia les propietats d’aquesta
anhelada pedra, la maragda que
descriu en el seu
Rosarium Philoso -
phorum
:
“Aquesta insignificant pedra té
en prou feines valor.
Els necis ja la desprecien mentre
que els savis la cobdicien”.
Les primeres referències sobre la
llegenda del Graal afecten —principalment—
el període comprès entre el
1190 i 1240, esdevenint així com a
resultat del fervor religiós que es respirava,
període en què joglars i
trobadors, contribuïren a difondre
extensament; període de croades —
tant a Terra Santa com a Europa
(croada contra els càtars i els musulmans
a la península)—, era el moment
de donar nous valors i de cercar
respostes. El Graal, o la
Queste del
Graal
esdevindrà com una mena
d’esperò que nodrirà aquest llegendari
moralitzant cavalleresc.
Ara el gran valor a l'alça serà
l'ideal cavalleresc, recolzat en actes
heroïcs, literatura de gesta [
roman,
nou gènere literari, escrit en vulgar —
en lloc del tradicional llatí— aparescut
al nord de França a mitjan de s.
XII i que desprès serà conegut com
novel·la] i
cròniques) i
de defensa
al desamparat
i sempre
disposat
a lluitar per
la justícia
com era
obligat per
Déu i les lleis
de l'ordre de cavalleria. I com no, amb
el suport incondicional i paral·lel de
la literatura trobadoresca. La cavalleria
esdevindrà un nou valor social
que irromp en l'escenari de la societat
feudal.
Occitània i Catalunya, espai
de la llegenda del Sant Graal
Per a consolidar aquesta introducció
sobre la importància de l’ideal
cavalleresc i els seus orígens, René
Nelli
2, ens remunta a una llegenda
del Graal del s.
XII, i què per influència
de Sant Bernat (redactor de les regles
de l’orde dels templers i l’orde del
Císter) es va el·laborar en base a les
llegendes cèltiques del cicle del Graal,
sobretot mitjançant l’obra de Robert
de Boron
El poema del Graal. Com
veiem doncs, el binomi Graal (mite)-
cavaller, és inseparable.
René Nelli ens situa l’origen de la
llegenda sobre la qual diu que era
coneguda a Catalunya i Occitània, en
la què s’explicava que hi havia una
copa de fusta, que pertanyè a Adam i
que moldejà ell mateix. Aquesta anà
passant al llarg de la seva descendència
fins a Henoc, arribant al propi Noè
que la portà dintre de la seva arca.
Aquesta copa seria la mateixa en la
què Jesús begué d’ella la nit del Sant
Sopar. Ho sento, però en René nelli
no ens aporta més pistes... Però ja és
molt que un autor estranger comparteixi
aquesta llegenda entre
Occitània i Catalunya! De fet, és un
dels pocs autors francesos que ens ha
tingut una mica en compte en la
història del catarisme, doncs ja
coneixem sobradament la tendència
gala “d’escombrar sempre cap a casa”.
Perceval
Obres de Chrétien de Troyes
(1135-1190)
— Erec et Enide
— Le Chevalier de la Charette
— Le Chevalier au lion
— Li contes del graal
(Perceval)
1.
Carl G. Jung. El hombre y sus símbolos. Autors: von Franz, M. L.; Henderson, Joseph L.; Jacobi, Jolande i Jaffé, Aniela. Biblioteca Universal Contemporánea.
Edita: Luis Caralt Editor, S.A. Setena edició, maig de 2002. Barcelona.
2. Nelli, René.
Diccionario del catarismo y de las herejías meridionales. Alejandría. Diccionarios. Obras de referencia. Edita, José J. de Olañeta. Palma de Mallorca,
1997.
Diversitat de graals
Aquest Graal ha estat representat
sota múltiples formes, podia esdevenir
un got, o un plat o bé fins i tot,
una pedra preciosa, una maragda
(diu Manuel Muntadas
3 que aquesta
tradició per les pedres precioses és
d’herència musulmana).
La maragda que caigué de la
Corona de Llucifer, mentre mantenia
la lluita entre Déu i Satanàs.
La tradició càtara diu que en la
seva caiguda, el mot Tabor s’obrí i
l’engollí en les seves entranyes.
L’altra, podria ser sota forma
humana, tal com ens narrà la
mediàtica novel·la i adaptació en
pel·lícula del
Codi da Vinci, tot i que
ens agradés o no, fou inspiritat, entre
d’altres en l’
El enigma sagrado (dels
autors Michael Baigent i Richard
Leigh) bàsicament. Tot i això, el
Codi
da Vinci,
ens aporta un Sant Graal
(Sang Reial), humà i divinitzat alhora,
com a descendents de l’estirp de
Jesús, a conseqüència del seu casament
amb Maria de Magdala. La sang
de crist és anàlogament representada
amb la seva continuïtat en concebre
a Maria de Magadala, i altrament així,
podem establir un paral·lelisme simbòlic
entre l’úter matern i la copa
santa, plat o el que poguem veure en
ell. En definitiva totes dues formes
d’interpretar el llegat de la sagrada
estirp, la biològica i la material, el
Sant Graal.
Cal dir però, que aquesta interpretació
del Sant Graal en forma de
dona, és una idea sobre la qual
l’Església no té cap simpatia i que
ratlla l’heretgia. L’Església no està
d’acord en què Maria de Magdala fou
companya o esposa de Jesús, com
apunten els textos o evangelis
apòcrifs
3. Maria de Magdala és la
prostituta empenedida, tot i que en
els evangelis és la figura femenina
més important que apareix en la
cruxificció, i en el primer testimoni de
la ressurecció de Jesús (evangelis de
Marc i Mateu).
Sobre la forma i demoninació del
Graal, el sr. Josep Balari
4 ens deixà
escrit, farà ja gairebé 100 anys el
següent, a
Orígenes històricos de Cataluña,
pàgs. 590-591, més que res
per a veure les diferents formes i
apreciacions que aleshores es tenien
sobre el Sant Graal. Transcric literalment
de la seva obra, doncs crec que
és important per a donar-nos compte
de com era vist o entès en les diferents
cultures més importants del
sud d’Europa medieval. Que cadascú
interpreti el Sant Graal com millor li
sembli, senti o agradi la seva iconografia
així com el seu tractament
lèxic és molt variada alhora que ben
semblant.
“Los platos grandes circulares
ó más largos que anchos, más ó
menos hondos, que se usaban
para servir las viandas eran los
gradales
ó fuentes. De esta pal -
abra deriva
grial ó plato místico
de que se habla en los libros de
caballería. Helimand, á principios
del siglo
XIII, trata de la forma y
uso de estas fuentes.
De dicho autor anterior cita
Díez el siguiente pasaje, que está
de acuerdo con la definición
antes indicada:
gradalis vel
gradale dicitur gallice escutella
lata et aliquantullum profunda
in qua pretiosae dapes cum suo
jure dibitibus solent apponi et
dicitur nomine graal
.
«
Gradalis ó Gradale se dice en
francés del plato grande y algo
profundo en que solían
servirse á los ricos man -
jares dedicados con su
guiso, y es llamado graal
».
De los gradales de madera
y metal precioso se han
alegado antes pruebas
documentadas
4.
En italiano se llama
asimismo
gradale como
en el bajo-latín. El proven -
zal tenía las dos formas
grasaus
y grasal. Son variantes de estas
formas las palabras
grasau y
gresau
del dialecto de las orillas
del Ródano,
grasal y gresal, del
de Lenguadoc,
griau del de
Marsella y
grial del lemosín. En
catalán era
gresal i en antiguo
francés
graal.
En Génova se conservaba un
vaso llamado el
San Graal, que se
creía haber servido a Jesucristo
para celebrar la Cena. Mistra l ,
que proporciona este dato, dice
también que en Brives, en el
Lemosín, creían estar en posesión
de un vaso que había traído José
de Arimatea, y posteriormente lo
había ofrecido a la iglesia de
Brives en emperador Va l e n t i -
niano
III”.
Les fonts literèries a les que bàsicament
ens referirem en respecte al
nostre Graal, se’ls otorgà la llegendària
història de la seva custòria
als templers, i als càtars. Chrétien de
Troyes fou un dels seus iniciadors literaris,
l’obra tot i que inacabada,
pertany a finals del s.
XII. Robert de
Boron complementà l’obra amb la
introducció del personatge de Josep
d’Arimatea. Però la font literària que
ens toca de ple pel que fa les possibles
localitzacions del castell graàlic
és amb l’obra del
Persifal, escrita el
1207 per Wolfram von Eschembach.
Ell qui li dóna a aquest Graal la forma
d’una maragda. L’autor situa el castell
al cim d’una muntanya anomenada
«Muntsalvatch», que tradicionalment,
s’ha relacionat amb Montsegur i
Montserrat
5 principalment, sense
3.
Apòcrifs, són aquells textos i evangelis no reconeguts per les esglésies jueva i cristianes, i que per tant, no són reflectits en la Bíblia.
4. Balari i Jovany, Josep a
Orígenes históricos de cataluña. Barcelona, 1899. A la pàg. 589 del seu treball, ens explica els tipus de vaixella que existien en aquells
temps. Vaixella de fang o de fusta per a les classes més humilds, i vaixella d’or o plata per als més rics.
5. Modernament s’havia identificat la nostra muntanya sagrada de Montserrat com a altre ubicació i temple custodi possible del Sant Graal. Rahn a
La corte
de Lucifer
, finalment nega aquesta possibilitat, tot i això d’altres seguien creient que ho podia ser. Un dels casos més espectaculars, fou l’interès que despertà
aquest tema en els dirigents de l’Alemania nazi, quan el 1940, Heninrich Himmler,
Reichfürer i cap de les SS, visità el monestir amb l’interès de trobar aquest
Graal. Alguns autors del nostre país de les primeries del s. XX, així també ho cregueren, com fou el cas de Manuel Muntadas, en l’esmentat article.
Port Vendres, l’antic Portus Veneris en grec) Port de Venus,
lloc on també la llegenda diu que arribà per mar Maria de
Magdala i Josep d’Arimatea.
Escultura de Maria de
Magdala a Bram
(Occitània)
descartar Sant Pere de Rodes i el veí
castell de Quermançó.
Sembla ser que
dintre del ventall de rituals
que practicaven, n’hi havia un que
rebia el nom de
manisola, la seva
pràctica es realitzava mitjançant el
Sagrat Calze, pràctica que proveia de
l’aliment espiritual i físic.
La sra. Ana Nadal de Sanjuán,
havent consultat el seu treball de tres
pàgines
San Pedro de Roda y el
Montsalvat
6, estableix un curiós
paral·lelisme amb el castell del
Parsifal
, Montsalvat i el palau màgic
de Klingsor amb el castell de
Quermançó. De fet, Richard Wagner,
l’autor de l’òpera
Parsifal en tres
actes, i que s’inspirà amb el treball de
Wolfram von Eschembach, fou estrenada
a Bayreuth l’any 1882. Donantli
l’exclussiva de la
seva representació
durant trenta anys,
fins que el 1913, fou
representada al Liceu
de Barcelona, i fou
acollida en mig d’un
gran èxit.
Es considera que
aquest castell, és
localitza al nord de la
península cap el s.
X.
El rei Amfortas serà el sobirà d’aquest
país, a qui la bruixa Kundry li
arrebatarà la també sagrada llança —
altre símbol de poder—, deixant-lo
sense els seus poders guaridors, que
al igual que el sant graal, aquesta
també posseia.
I encara més, compara els francesos
amb la seva invasió al nostre país
del 1285, amb la conseqüent presa i
caiguda del nostre castell, amb els
enemics del Graal. L’autora ens recorda
que Wolfram pelegrinà per les terres
d’Espanya i que arribà a Sant
Jaume de Galícia. De fet, ens diu que
aquesta llegenda li fou desvetllada
per “
monjes guerreros”, o sia, templers
directament, els quals estaven
“
en un castillo y cenobio ocultos por
espesa selva
”. Podria ser perfectament,
i per això encapçala així el seu
article, Sant Pere de Rodes y el castell
de Verdera... Recordem que el castell
de Verdera recull el seu nom del
desaparecut espesor dels seus
boscos, per això la comparació amb
una selva en la seva cita.
Fernando Sánchez Dragó
7 opinava
al respecte, en un article publicat a
“El Mundo”, el 29 d’agost de 2002,
transcric un fragment:
“No quedan en las ruinas del
monasterio —de Sant Pe re de
Roda— alusiones iniciáticas rela -
tivas a la supuesta presencia del
Cáliz, pero la toponimia aún
vigente en los alrededores llena e
incluso desborda ese hueco.
S u rge por allí un inequívoco
monte del Salvador (o de
Salvatierra. Ya tenemos aquí el
Montsalvat del mito) y no falta
en las cercanías un castillo de
Quer, Quermansó o Carmansó
que bien podría corre s p o n d e r,
forzando un poco (aunque no
demasiado) las leyes de la fonéti -
ca y de la etimología, a la fort -
aleza graálica y artúrica de
Klingsor”.
Però nosaltres continuem. Altres
versions ens diuen que Wolfram
s’inspirà en un text que li passà un
joglar —que alhora era càtar i templer!—
de la Provença, anoment Kiot
de Provença
8, i que ell, alhora, l’obtingué
d’un jueu anomenat Flegatanis
de Toledo, d’un text escrit originàriament
en àrab. Sabem que les
relacions entre càtars, templers, jueus
i musulmans, eren (en la majoria de
casos cordials i estretes), el catolicisme
els acabà marginant, perseguint,
estigmatitzant, empresonant,
demonitzant i a la fi cremant. No són
d’estranyar doncs aquests intercanvis
i llaços de solidaritat propis de la
marginació i... el compartir aquestes
revelacions sobre el Sant Graal (per
ex.)!
Perquè no pensar en el castell de
Quermançó com el castell del Sant
Graal?
El 1207, quan s’escribí el
Persival,
Montsegur encara no havia adquirit
el paper de reducte i bastió de
resistència càtara que prengué en la
seva presa i caigua en 1244. No era
més segur el castell de Quermançó
per a custodiar el Graal que no pas en
un indret on la croada feia destralls i
els seus bonshomes eren cremats a
les fogueres? La Corona catalanoaragonesa,
malgrat els edictes i persecucions
aparents, amb els càtars va
fer, en certa manera, la vista grossa i
la nostra inquisició, podriem dir que
fou més tolerant que la de l’Occitània
després d’haver estat conquerida pel
francès.
Representació al Còdex de Manessa del cavaller
Wolfram von Eschembach, l’autor del “Parsifal”
6. Sanjuán, Ana Nadal de.
San Pedro de Roda y el Montsalvat. Revista de Girona, núm. 4. 1958. Pàgs. 47 i 55.
7. Dragó Sánchez, Fernando a
San Pedro de Roda (EL GRIAL CATALAN). www.elmundo.es/2002/08/29/uve/1216611.html (desembre 2008).
8. Jean-Michel Angebert ens diu a
Hitler y la tradición cátara que el cavaller del Sant Graal fou inspirat en un bisbe càtar, conegut com Walther d’Aquitània. El
poema fou divulgat per Kiot de Provença i que fou traduït pel templer alemany Wolfram von Eschembach. Mentre que l’un és càtar, l’altre és trobador, y és
amb aquest exemple on trobem una de les connexions entre catarisme i templers. Per aquest autor, Parsifal és una obra clara del catarisme templer, mentre
que la
Divina Comèdia de Dante, consagra aquesta relació.
Podria ser el castell de Quermançó el veritable castell del
Graal? La sra. Anna Nadal apunta cap aquesta possibilitat.
De totes maneres, el castell de
Quermançó no deixa de ser l’altre
“mont segur” català. Si ho fou per
l’arxiu del comtat d’Empúries (entre
d’altres moltes coses), també podria
haver estat útil per a custodiar el
Sant Graal.
Muntadas en el seu treball
Possible
origen català de les llegendes del
Sant Graal,
que llegí en el Centre
Excursionista de Catalunya, l’1 de
juliol de 1910, es decanta per la catalanitat
de dites llegendes, i realment
més properes a l’heroica vida de
Ramon Berenguer III (sobirà de
Catalunya i Provença), amb qui identifica
el nom de «Loherangrein» que
apareix en el poema de Wolfram amb
«Lo Berenguer», i estableix una estreta
similitut fonètica en aquests dos
noms i que per la tradició oral
Muntades ho té clar, és el mateix personatge,
Ramon Berenguer
III és l’inspirador
de la tradició que més tard
recollí Wolfram von Eschembach i a
sobre —com d’altres— es va fer a la fi
de la seva vida cavaller del Temple. I
diu a la pàg. 24:
“...y el testament curiós que féu
deixant en llegat les seves armes
a diferents corporacions ens
prova un príncep que un príncep
completament influït per les
costums cavalleresques”.
Curiosament Balari també fa esmena
d’una concòrdia celebrada l’any 1128
entre Ramon Berenguer
III i Ponç Hug
Comte d’Empúries, y la cita en la pàg.
352 quan parla del feudalisme i que
ara transcric, tot i què abans cita a un
altre noble emporità:
“Arnau de Llers dejó a la Orden
del Hospital de Jerusalén, en el
año 1209, la silla de un palafrén y
un freno de oro. Da idea del valor
en dinero en que eran estimadas
algunas armaduras, la concordia
celebrada en el año 1128 entre
Ramón Berenguer
III y Ponç Huch,
conde de Empurias. En uno de los
pactos del citado convenio éste
prometió dar en prenda por la
cantidad de diez mil sueldos su
espada con toda su armadura,
que el conde de Barc e l o n a
encomendó á Pe re Ramón de
Vilademany”.
És el mateix any en què el comte
de Barcelona atacà el castell de
Quermançó, sembla ser que aquesta
concòrdia obeeix a una sèrie de
“garanties” entre cavallers.
Veiem doncs de nou com
Muntadas (Pàgs. 25 i 26.) articula el
seu discurs sobre la catalanitat de les
llegendes del Sant Graal en les nostres
terres amb el següent:
“ Wolfram escrigué son
Loherangrein
un xic abans que
son Parsival, o sia vers 1200; y la
gesta de Berenguer, de la que’ns
parla Desclot, devia haver tingut
lloc ans de 1131, que fou l’any de
la mort de dit comte: per tant
havien d’haver transcorregut uns
setanta anys, temps més que
suficient pera que un fet històric
devingui llegendari.
Wolfram escrigué després el
Parsival, y finalment el Titurel y
el Willehalm, o sia que anà en
ordre ascendent de genalogia,
que es lo mateix que probablement
devien haver fet els
trovadors, que primer cantarien
les gestes de son senyor y
després de son avantpassats.
Ademés tingui-s molt present
que, en el temps de Wolfram
escrigué son Parsival (vers 1112)
—aquí hi ha un error tipogràfic,
hauria de dir 1212—, les armes
cristianes no triomfaven pas a la
Palestina, y en cambi a Espanya·l
papa concedia la Butlla de la
Santa Creuada als cristians pel
gran triomf de les Navas de
Tolosa, en el que acabava de
prendre part tant principal el rei
d’Aragó, que devia ser un successor
d’aquells guardadors del
Graal —Pere I el Catòlic—, segons
Wolfram.
Aixís es que fóra molt probable
que ell hagués escrit el seu
poema tenint a la vista·l renom
cada dia creixent d’aquesta
monarquia y del misticisme de
l’ordre del Temple, allavors en
son apogeu.
Pocs anys més tard, y vençuts
els cristians a Pa l e s t i n a ,
vingueren a cercar al rei d’Aragó
don Jaume perquè·ls hi conduís
de nou puix an ell el consideraven
el gran triomfador de la
morisma: fet prou significatiu y
que ve a donar gran força al nostre
argument.”
Recordem doncs que fou durant el
regnat de Ramon Berenguer
III quan
el 1112 es casà amb Dolça de
Provença, integrant aquests dominis
occitans a la Corona catalanoaragonesa.
Què vol dir això? Vol dir
que els lligams occitano-catalans
encara van ser molt més intensos i
que això es reflectís també en el corrent
trobadoresc i que la teoria de
Muntadas sigui ben bé certa! El comtat
emporità també s’impregnà
d’aquests lligams i de les seves tradicions.
Tot i que Muntadas el situa a
Montserrat, jo personalment, no el
veig allí. Rahn, finalment tampoc, tot
i que els seus motius són ben diferents.
Així doncs, sinó és a Montsegur,
podria haver estat perfectament a
Quermançó. Considerem que parlem
d’un Graal viatger, i que ha estat
dipositat en nombrosos llocs alhora!
Curiosament, consultant
La corte
de Lucifer
del mític Otto Rahn, gran
entussiasta del catarisme i de la cultura
occitana, tot i malgrat pertànyer
a les SS nazis (de les que fou coronel),
estigué estudiant la zona de
Montsegur i els seus voltants més
emblemàtics. Sobretot vull deixar una
cosa ben clara, no pretenc fer cap
associació entre el nazisme i el
catarisme, això és un cas aïllat que es
donà amb la singular figura de Rahn.
Que quedi ben clar.
Doncs bé, al que anàvem, abans, en
el capítol sobre les llegendes del
castell de Quermançó, trobem
algunes de gairebé clavades a les que
hi havien al voltant del castell de
Montsegur. Rahn coneguè aleshores
Monument a Ramon Berenguer El Gran, a
Barcelona. Encara algú li deixa flors...
a un personatge misteriós de
Burdeus, un ingenyer que pretenia
trobar el tresor amagat de
Montsegur, i la tomba d’Esclarmonda.
Aquest personatge pertenyia —diu
Rahn— a una misteriosa societat secreta
que li disposà de tots els mitjans
per a la seva recerca. Excavà túnnels,
recorregué a saurís, etc. fins que
esgotà els diners i abandonà l’empresa.
Amb tot això mentre estaven xerrant
al llogarret de Montsegur amb
gent del poble, comentaven de què es
creia que en tota la regió, que
Montsegur fou el veritable castell del
Graal. Veiem el que diu (tradueixo els
fragments de les pàgs. 28 i 29 de
Rahn al català):
“...Vaig conseguir esbrinar més:
l’enginyer no podrà trobar el tresor
perquè aquest està en una
cova del bosc Ta b o r, protegit
contra els intrussos amb una
llosa estremadament pesada, i a
l’interior de la gruta monten
guàrdia víbores. Aquell que volgués
aixecar-la podria localitzarla
en Diumenge de Rams, mentre
el sacerdot canti missa. És
aleshores quan la llosa es deixa
aixecar i dormen les serps...
...Un dels contertul·lians sostenia
que el seu avi, mentre cuidava
ovelles enmig del bosc, havia
localitzat una llosa com la
descrita amb una argolla de
ferro, però li va ser del tot
impossible aixecar-la, motiu pel
qual es veié obligat a cercar ràpidament
ajut al poble. Al tornar
al bosc, no va poder trobar mai
més el lloc precís. Enigmàtica
terra aquesta!”
Encara són presents i ens entussiasmen
des de la més secreta part de la
nostra intimitat, la dels somnis, o bé
poder-los compartir des de l’imaginari
col·lectiu com hem estat fent
fins ara, com deia C. G. Jung.
--------------------------------
El sant graal i els càtars
Se li ha atorgat a Montsegur, un
dels espais últims, on durant la represessió
de les croades contra el
catarisme, aquest fou custodiat pels
bons homes. Poques són de fet, les
referències del catarisme amb el
graal. però una de les llegendes s’entossudeix
en vincular-los. Aquesta
llegenda ens explica que els 15 dies
de treva concedits als càtars assetjats
a Montsegur, foren destinats a —
entre d’altres coses— en possar en
bones mans el Sant Graal, també
anomenat tresor càtar. Els historiadors
més “oficials” descarten en sa
majoria, la teoria griàlica, i es
decanten per a atorgar-li a aquest
tresor, un component o llegat, a nivell
d’escrits o bé econòmic. O sigui, el
fons doctrinal escrit de l’església
càtara, o bé una important quantitat
de diners que havien acumulat per a
sobreviure. Aquesta segona versió,
lluny del mite griàlic, no és genys
menyspreuable i sembla tocar més de
peus a terra. Segurament doncs,
aquests 15 dies de treva, abans de la
rendició definitiva del castell de
Montsegur, estarien destinat a salvaguardar
lluny del lloc, l’esmentat
“tresor”, preparar les vies de fugida i
d’exili, i com no, temps per a
preparar-se per aquells que no
estaven disposats a abjurar de la fe
càtara, i per tant, destinats a la
foguera que se’ls destinà al camp dels
cremats.
Una nota interessant sobre les Verges
Negres, Maria de Magadala i la Verge
Font:
http://ghostchild.org
“Les verges negres també estan
relacionades amb Maria Magdalena,
aquella de qui es diu que va ser la
muller de Crist i mare de la seva filla,
Sara, nascuda en terres catalanes.
Segons la tradició, Maria Magdalena
hauria viatjat fins les costes catalanes
o occitanes tretze anys després
de la crucifixió, arribant a la costa -
probablement a prop de l'actual
Marsella - i refugiant-se posteriorment
a la cova anomenada posteriorment
de Santa Maria de la Mar.
Segons es diu, va passar els darrers
trenta anys de la seva vida en reclusió
a la cova d'en Baume, als alps francesos.
Se sap que els Merovingis, regnant
a la Catalunya Nord, veneraven
Cybeles i Diana i que l'any 679,
Dagobert II, q establia el culte a
Nostra Senyora basant-se en l'antic
culte a Isis.
El culte a Isisi i el posterior culte a
la verge negra i a Maria Magdalena -
encara avui moltes esglésies catalanes
hi estan dedicades - es produí
en l'entorn merovingi dels Pirineus
donat que aquest llinatge reial era
considerat hereu directe de la Sang
de Crist, i es diu que aquesta herència
venia per antics lligams tribals,
però també per la descendència direca
del Crist, sa filla Sara, que hauria
regnat a la cort merovingia.
Els Merovingis afirmaven ser els
legítims Reis de la zona de la
Catalunya nord - llavors no existia
França - per herència de sang que
hauria estat corroborada per la
presència de la filla del Crist i la seva
possible descendència, i també pel
culte a Maria Magdalena. Representaven
la verge negra amb la filla
del Crist a la seva falda (el culte
cristià ha canviat aquest concepte,
fent creure que el nadó a la falda de
la Mare és el Crist mateix, i que la
mare no és la Magdalena, sino
Maria).
A la catedral de Girona es conserva
una talla que el cristianisme ha associat
a la verge Maria de nena, però
que d'altres creuen que podria voler
representar la filla del Crist, Sara (tot
i que la talla sembla no gaire antiga)
Les estàtues de les verges negres
han estat associades - lògicament -
també a al recerca del Sant Grial. Els
guardians del Sant Grial eren dones i
la copa del Grial era la Caldera de la
vida. Dit d'altra manera, la copa o
caldera no era altre que l'úter de la
Mare de Terra, l'úter de Maria
Magdalena, que havia acollit la llavor
de Crist i així hauria aconseguit fer
perdurar el sagrat llinatge de la Sang
El castell de Montsegur des del Prat dels Cremats
Reial (Sant-G-Reial, o Sant Graal).
Maria Magdalena és el receptacle o
Copa del Grial que recollí la Sang
Reial del Crist baixat de la Creu (i que
va portar a les nostres terres catalanes
per vincles de sang). ... Els
càtars, cristians albigesos, creien -
segons es diu al "Llibre dels Dos
Principis" - que els dos principis universals
de la Creació eren el Pare
Celestial - el masculí, principi del que
ens parla Jesús al Nou Testament - i
la Mare Terra - el femení-, sent Deu la
unió de tots dos principis.
Les verges negres són el símbol que
representa aquest aspecte femení de
Déu, o de la Creació.
La verge negra recull i encarna la
paradoxa de la virginitat i de la
maternitat, el mite de la deessa de la
fecunditat i de la puresa. És el
denominador comú de totes les religions
naturalistes, com el cristianisme
original i com el catarisme, i els
nacionalismes autoctonistes es fan
ressò del significat del culte a les
verges negres no només pel símbol
que són de la Mare Terra, sinó també
pel que signifiquen de protecció de la
llengua i la cultura vernacles..
Les verges negres estan relacionades
amb la càbala hebrea, així
com el nacionalisme polonès té quelcom
a veure amb la tradició jueva i
així com el nacionalisme català té
quelcom a veure també amb la tradició
jueva, com molt ve demostra el
simbolisme de la bandera amb les
quatre barres de sang, o quatre llinatges
de sang, o 4 lletres del nom de
Déu IHVH, que seria el símbol últim
de la nació catalana, hereva de la
Sang Reial, simbolitzada pel Sant
Grial o per l'úter de la Mare Terra, o
Verge Negra de Montserrat”.
--------------------------------
Sobre Josep d’Arimatea
Font:
http:// www. portalplanetased -
na.com.ar/codigo02.htm
“José de Arimatea, el cuerpo de Cristo
fue sepultado en una tumba en la
roca, propiedad del propio José, en la
que, con ayuda del sacerdote fariseo
Nicodemo, fue envuelto en lino fino y
aroma de especias.
Los Evangelios aportan solo una
b reve descripción de José de
Arimatea, de forma que sabemos
poco acerca de él, aparte del hecho de
que era rico y un discípulo secreto de
Jesús (Juan 19: 38). Lucas añade que
era miembro del Gran Consejo del
Sanedrín, lo que sugiere que gozaba
de una posición de cierta autoridad.
Parece que José de Arimatea, que fue
c o n s i d e rado un «hombre recto y
bueno» (Lucas 23: 50), no estuvo de
acuerdo con la pena impuesta a Jesús
por los miembros del Sanedrín. Según
Mateo (27:57-60) y Marcos (15: 43-5),
le pidió personalmente a Poncio
Pilato el cadáver de Cristo, lo que
s u g i e re que era suficientemente
p o d e roso como para que le concedieran
audiencia con el gobernador
romano de Judea. Según las costumbres
judías, era deber del pariente
masculino más cercano encarg a rs e
del entierro del fallecido y. por ello, se
ha sugerido que José de Arimatea era
hermano de Jesús (véase The Manan
c o n s p i ra c y, de Graham Phillips),
aunque la tradición oriental lo tiene
por tío de la Virgen María.
Algunos textos no canónicos aportan
algo más de información sobre José.
El Evangelio de Pedro menciona que,
de hecho, era amigo personal de
Poncio Pilato, y el Evangelio de
Nicodemo hace alusión al entierro de
Cristo y afirma que, tras él, los
ancianos judíos encarcelaron a José
de Arimatea. Durante su estancia en
prisión, se le apareció Jesús resucitado
y lo transportó milagrosamente a
su casa, donde le indicó que perm
a n e c i e ra cuarenta días. Los
ancianos judíos se quedaron muy sorprendidos
al descubrir que José se
había escapado y que los cerrojos y la
cancela de su celda no estaban rotos
ni habían sido forzados. Al dars e
cuenta de que estaban tratando con
una persona de posición elevada, le
escribieron una carta de disculpa y le
pidieron que se reuniese con ellos en
Jerusalén. En dicha reunión, José
explicó lo que había ocurrido exactamente
e informó a los ancianos judíos
de que también habían resucitado
otros a vez que Jesús. La narración de
José también confirma la historia de
su encarcelamiento. El Tránsito de
María es supuestamente un
Evangelio escrito por el propio José de
Arimatea, quien, después de la
Crucifixión, ayudó a
la Virgen María.
En comparación con
la escasa información
que hay sobre
José de Arimatea en
los Evangelios,
a p a rece mencionado
bastante en los
textos apócrifos, en
las leyendas posterio
res y en los
romances artúricos.
En estos relatos se dice que José era
un mercader de estaño que llevó a
Jesús a Inglaterra durante la juventud
de este, que fue el fundador del cristianismo
en Gran Bretaña y que era el
guardián del Santo 3rial. Es un tanto
sorprendente que José de Arimatea,
un pequeño personaje del Nuevo
Testamento, esté relacionado :on
Gran Bretaña, pero una larga tradición
le asocia con i~ornwall y
Somerset. Estas tradiciones afirman
que llevó :onsigo en una ocasión al
joven Jesús en un barco mercante le
estaño. Si por entonces José ya
conocía Gran Bretaña, entonces
resulta comprensible que el apóstol
Felipe lo envía a más tarde allí desde
la Galia.
Aunque el fundador oficial del cristianismo
en Gran Bretaña fue, en el
año 597, San Agustín, fuentes no
canónicas y relatos posteriores cuentan
que José de Arimatea llegó de
hecho i Gran Bretaña en el año 37 o
en el 63. Las narraciones afirman que
huyó de Judea con algunos más, entre
otros, se suele decir con el apóstol
Felipe, Lázaro, María Magdalena,
Maria y María le Betania. Lázaro y
María Magdalena se quedaron en
M a rsela, mientras que el resto del
grupo continuó viaje hasta la Zialia,
más hacia el norte de lo que hoy es
Francia. El apóstol Felipe envió
entonces a José de Arimatea, junto
con otros once ) doce más (depende
del texto), a predicar a Gran Bretaña.
El áaje por mar llevó a José al «País del
Oeste», donde el rey ocal, Arvirago, le
concedió a José y a sus acompañantes
algunas tierras en la «Isla
Blanca». Allí fundaron una iglesia de
adobe, la Vetusta Ecclesia, dedicada a
la Virgen María. Genealmente suele
aceptarse que esta es el actual asentamiento
de 3lastonbury (contrástese
I l · l u s t ració de Josep
d’Arimatea (J. Bibià
)
con Graham Phillips, quien cree que
es Anglesey) y que el monasterio
benedictino de Glasbonbury ocupa
ahora el sitio en el que estuvo aquella
iglesia. La mayor parte de estos
detalles pueden encontrarse en The
Antiquity oJ the Church at
Glastonbury, obra escrita en el siglo
xii por William de Malmesbury, así
como en Chronicle of the Antiquities
of the C’hurch of Glastonbury, escrita
también en el siglo XII por John de
Glastonbury. Sin embargo, encontramos
un relato anterior sobre el
papel que jugó José en la llegada del
cristianismo a Gran Bretaña en The
Historv of the Franks, obra escrita por
Gregory de Tours en el siglo vi.
Otra parte de la historia relativa a
José y a la primera comunidad cristiana
de Glastonbury es la del espino
que supuestamente aquél plantó. Al
p a ra rse a descansar en la colina
Wearyall, José hundió su cayado en la
tierra y en tal lugar creció un espino.
El cayado que José llevaba consigo se
había hecho con la corona de espinas
que llevó Jesús en Su Crucifixion. El
espino, que aún sigue en Glastonbury,
florece en mayo y en Navidad y se
alude a él como el Espino Santo. Sin
embargo, la primera mención de todo
esto aparece en The Life of Joseph of
Arimathia, relato escrito en 1520, al
que posteriormente se le incorporaron
nuevos elementos en 1677 y
1716.
Probablemente el mito más famoso
en torno a José de Arimatea es el referente
a su custodia del Santo Grial.
En estas historias normalmente se
asocia al Santo Grial con la copa que
utilizó Jesús en la Última Cena y en la
que José recogió algunas gotas de Su
sangre durante la Crucifixión. La
primera mención de esto, si bien rudimentaria,
la encontramos en The Lité
of St Marv Magda/ene, de Rabanus
Maurus (776-856). En ella, José de
Arimatea aparece estrechamente ligado
a la legendaria isla de Avalon,
supuestamente en Somerset, donde
está enterrado bajo la iglesia que
fundó. También se cuenta que junto a
él había dos vasijas de plata que contenían
la sangre y el sudor de Jesús.
Durante el periodo medieval circ ularon
muchas historias sobre el Grial,
en particular la de Robert de Boron,
Joseph dArimathie. En ella, el autor
relata cómo Jesús es lanceado en un
costado mientras está en la Cruz y
cómo José recoge luego de su sangre
en la copa que utilizó en la Última
Cena. Debido a su relación con Jesús,
las autoridades judías encarcelan a
José y durante su estancia en prisión,
se le aparece Jesús milagrosamente y
le enseña los «misterios del Grial»,
aunque no se especifica cuáles eran
estos. Después de cuarenta y dos años
de cárcel, José es liberado y, junto con
un grupo de cristianos, viaja a un país
extranjero, donde se construye una
mesa redonda para simbolizar la
Última Cena. Sin embargo, hay un
sitio en ella que nunca se utiliza: el
c o r respondiente a Judas. Posteriormente,
José busca un lugar en el que
guardar el Santo Grial, y lo encuentra
en el valle de Ayalon (Glastonbury),
donde se construye una iglesia.
Durante el periodo medieval fueron
muy populares otras historias de este
tipo, tales como Grand St Gra u
(1200), Parzival (1207, de Wo l f ra m
von Eschenbach), Queste del St Graal
( 1210), Perlesvaus (1225) y. la más
importante, La muerte de Arturo
(1485), de Sir Thomas Mallory. En
esta, José de Arimatea es el verdadero
guardián del Santo Grial y el
antepasado de Arturo, Lanzarote y sir
Galahad”.
“Els dotze pars de França travessen monts i plans,
Roland va en rereguarda, l'arquebisbe al davant.
En recamada sella, damunt d'un negre i blanc
corser de trenta llunes, fa via Carlemany.
A Quermançó s'aturen, castell de roquissar,
que lliga un feix de torres com un calze daurat
de calç i pedra viva, fet per mà d'alemanys.
De Mont Perdut diria's que és el pany i la clau,
Klingsor qui va habitar-lo -sense amor dels humans
amb purpurals albíssims, bolcava el veire sant.
Les portes són de roure: ningú no ha pogut mai
-Klingsor vivent- clavar-hi ni sisquera l'esguard.
Neta lluu, fora el cuiro, l'espasa de Roland,
fabrida per arcàngels amb or de mil quirats.
(...)
Al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:
al segon cop de ferro, es llesca com el pa:
grinyolen les xarneres; de tercer cop, no en cal.
La llinda dóna al pati, i al pati set portals:
cada un és clos amb reixa, cadena i forrellat.
Dom Roland s'enamora del portaló més baix,
torna a tirar l'espasa de l'estoig ric d'esmalts:
al primer cop, la porta no es mou ni un bri d'estam:
al segon cop de ferro, es llesca com el pa;
grinyolen les xarneres, de tercer cop, no en cal.
El pas sembla la gola negra d'un lleopard,
camí d'ocultes mines, esplai del rat penat.
Derroca murs i portes que li barren el pas
i al dia terç albira resplendors de cel blau.
Dins la torre més alta clareja el Sant Grial
-copó amb reflexos d'iris i arestes de cristall-,
on de la punta fina d'una llança d'aram
(com de l'estalactita d'un fetiller coval)
es vessen, una a una, gotes vives de sang.
Dom Turpí pren l'estola i aixeca, humil, el vas;
darrere l'arquebisbe, té la llança Roland.
És la vetlla atzarosa de la nit de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada